jueves, 7 de julio de 2011

DECIDIR

Com ha succeït que no me n'he adonat?

És cert que no em sobta, que no em ve de nou, que ja ho sabia, però quina soledat buscar-te i no trobar-te, mirar al voltant i veure que no hi ets, perquè has decidit no ser-hi.

Quasi tres dècades, potser es temps suficient per ser algú altre, algú diferent.
No sé si potser has oblidat les implicacions o el significat del que ets. O potser has quedat eixuta de tant lluitar, de tant donar-te, i ja no et queda res més.

Fa 28 anys vas decidir ser valenta, tant valenta com per lluitar per mi, per la vida. Vas decidir per mi. No era fàcil, vas haver de créixer de cop i fer-te forta.
Anys després, un cop fort, que no vas veure venir, que et va fer trontollar. Però de nou, vas lluitar, no vas caure i vas seguir endavant sense defallir.

A mida que va començar a passar el temps, vas creure't prescindible, ja no calia lluitar tant fort. I poc a poc, et vas començar a allunyar, alhora que t'esborraves a tu mateixa per escriure't de nou.

Potser és ara que jo me n'adono de que veritablement ets lluny. Ja fa temps que hi ets, però avui alguna cosa s'ha trencat molt dins meu.
Has decidit, i no per mi. Aquest cop, 28 anys després, has decidit de nou, i no per mi.




Però jo també decideixo avui, i decideixo que aquesta tristor no m’envaeixi, que no ho ocupi tot. Decideixo confiar en aquell PLA PERFECTE que se que existeix. TOT té un sentit i una raó, i hi ha un plà que va mes enllà de mi mateixa i del que puc veure. DESCANSO, CONFIO...

1 comentario:

  1. Muchos ánimos, Laia! Imagino por dónde van los tiros y no puedo hacerme a la idea de lo duro que puede llegar a ser... Un besote!

    ResponderEliminar